m. | joc. | |
1. m. joc. Nom genèric de diversos jocs de la canalla, equivalent al cuit o fet d’altres llocs: “jugar a cuc”.
2. m. joc. Cuc a amagar. Joc en el qual tots els jugadors s’amaguen menys un que para i que, després de comptar en veu alta una quantitat determinada, ha d’anar trobant tots els amagats; si ho aconsegueix, el joc recomença parant ara el primer jugador descobert.
3. m. joc. Cuc a córrer. Joc en el qual el jugador que para empaita els altres fins que en tocar-ne un, li traspassa la funció de parar.
4. m. joc. Cuc a trencar el fil. És un joc semblant al cuc a córrer, amb la particularitat que qui para ha d’anunciar el nom de qui persegueix, però si mentre l’empaita, un dels altres passa entremig, es converteix en el nou objectiu.
5. m. joc. Cuc als quatre cantons. A Igualada, nom del joc més conegut simplement com ↑“Els quatre cantons”.
Tothom 27/XI/1969: jugar a cuc ‘jugar a fet’.
Rius Morgades, Alt Penedès, 110: «semblen jugar al cuit d’amagar... aquest joc de la nostra benvinguda infància,,, em diu que a l’Alt Penedès, a la Granada, en deien “el cuc d’amagar”... he volgut comentar aquest petit canvi de nom d’un joc infantil entre dues poblacions de la mateix gran comarca».
Llorens, Ben nascuda, 247: «Mots purament de Vilafranca que també diu són: ... jugar a cuc per jugar a fet o a acuit amagar...»
Miralles Eloi, a Del Penedès núm. 27-28, p. 110: «se’n van anar molts dels records de tots aquells que hi havíem jugat, innocentment, a cuc amagar –amb les amiguetes també, esclar ...»
DIEC. FET1 5 1 m. Joc en què tots els jugadors menys un, corrent o amagant-se, procuren no ésser atrapats per aquest. 5 2 fet a amagar [o fet i amagar] Fet1 5 1.
DCVB. CUC. m. Cuc als quatre cantons (Igualada) o cuc als alts (Vilafr. del P.): joc conegut arreu amb el nom d'els quatre cantons.
DCVB. CUC. m. Joc d'infants, idèntic al de la cuit amagar o conillets amagar (Bagà, Esterri, Bonansa, Pont de S., Pobla de S., Tremp, Igualada, Sta. Col. de Q., Vilafr. del P.).
DCVB. CUC. m. || 2. Cuc a detentar: joc de noies, en què la que para va recitant la numeració des del nombre 1 fins al 30, mentres les altres cerquen on amagar-se; quan estan amagades, la que para, procura veure'n alguna i conèixer-la, i quan la veu li crida: «Detenta't, Fulana!», i aquella altra queda detentada i es posa al mig. Si alguna altra jugadora pot arribar a tocar el lloc de parada o cau, crida «pedra!», i aleshores la detentada o detentades es desententen i tornen a jugar. Si arriben a estar totes detentades sense haver tocat cap pedra, aleshores torna a començar el joc, parant la primera que ha estat detentada. (Igualada).
DCVB. CUC. m. || 3. Cuc a místric: joc de nois i de noies, en el qual, convingut el lloc del cau (una porta, una reixa, un arbre, etc.), s'hi col·loca el noi que para, tapant-se els ulls amb els braços creuats sobre la cara, mentres els altres s'amaguen allà on poden. Quan estan amagats, un crida: «místric!»; aleshores el qui para es decanta del cau per trobar-ne algun, i quan el veu, crida: «Místric En Tal!», i es diu que aquest noi queda mistrigat, i no pot jugar; si algun dels jugadors pot arribar d'amagat a tocar el qui para, estant aquest allunyat del cau, allavores el primer pot tornar a entrar en el joc. Quan estan mistrigats tots els jugadors, cessa de parar el qui feia aquesta feina, i passa a parar el primer noi que ha estat mistrigat. (Igualada).
DCVB. CUC. m. || 5. Cuc amaneixe'n un: joc de noies, en el qual les jugadores s'escampen i corren essent empaitades per la que para; aquesta comença a encalçar-les cridant: «Cuc, amaneixe'n un!»; quan arriba a tocar-ne una, l'agafa i paren totes dues donant-se les mans, i criden: «Cuc, amaneixe'n dues!», i així van procedint fins que arriben a esser agafades totes, i aleshores torna a començar el joc, parant la primera o la darrera que ha estat agafada. (Igualada).
DCVB. CUC. m. || 6. Cuc a soldats plantats: joc de nens o de nenes, en el qual el qui para diu: «Cuc a soldats plantats, ferro vell qui en té per vendre?»; els altres jugadors corren al voltant del qui para i li responen: «Jo en tinc per vendre!», i s'ajupen a terra, i li fan carusses, i li tiren pedretes o altra cosa dient-li: «Té ferro vell!» El qui para, procura tocar un dels jugadors, i si arriba a tocar-lo, aquest queda plantati s'ha de posar al costat del qui para, amb els braços oberts en creu; els altres proven de redimir-lo (desplantar-lo) tocant-li una mà o un braç, cosa que el qui para tracta d'impedir; si un dels plantats deixa caure els braços, cau en falta, i en haver comès tres d'aquestes faltes li toca parar. (Igualada).