Poesia del soci del IEP Josep Santesmases

1714. Pregària de mare

 
Plouen morts damunt dels morts,
s’estavellen els cels esperançats
damunt les mars blanques
i els camins s’omplen de cendra fosca.
Resistir per no viure com no visc
entre la difusa memòria dels meus albats
i els fills morts xops de sang i de fam.
La derrota i el desconsol inunden
els camps dessolats sense llaurada.
Pluja de tristesa, carn desvalguda,
ulls desfets sense mirada, l’absència.
La terra fa olor de mortalla freda!

 
La vida s’arrapa perquè és vida,
m’agenollo perduda clamant pietat:
misericòrdia Senyor Déu dels cels
allunyeu-nos de tanta desventura,
de la ràbia contra els murs desfets,
contra l’esperança esparracada.
Per la memòria dels meus fills
deslliureu-nos de la crueltat de cor agre
i de la parla de les armes despietades
que han dessolat la faç de la terra.

 
No em doneu consol, no hi ha conhort
per dona nada plorant en l’amargura
els seus caríssims fills, ajaçats
per sempre en la fredor del fossar.
No convertiu els meus morts en herois,
serveu-ne el record fins que us arribi el dia.
L’oblit renega de la desolada veritat
que hem de guardar per sempre més:
la sacrílega maldat dels poderosos,
malignes malfactors que causen turment
per enrunar els lliures volers dels pobles.

 
Poseu-hi el cor, i en aquest trànsit dolorós,
Senyor Déu dels cels, en la vostra clemència,
acolliu els nostres fills, com flors de tendresa
i doneu-nos llum en els dies i els segles
perquè la terra esdevingui la petita pàtria.

 

Josep Santesmases i Ollé

(31 de maig de 2014)

 

  

2014. Esperança de mare

 
Tenen por. Una basarda immensa
inunda els camps de l’antic imperi.
La por de perdre les prebendes
mentre vomiten mots de fum greixós.
Ai!, els poderosos que esclafen fins a la fi.

 
La por dels hereus del poder de la por,
admirats amb la rància història
i els fets antics de violència condensada.
Hereus de memòries falses!
Han mudat les armes per les lleis,
rabiüdament programades
per ofegar les nostres veus,
mentre corren rius de tinta pagada.
Premien ventres mesells sense pensa,
odien la meva llengua perquè és cultura.
Diga’m quina nació defensen?

 
L’esperança és meva,
per la carn del meu ventre,
amb el cor de la meva ànima.
L’esperança és vostra,
per una terra inclusiva, sense crosses.
Crido les pluges que amaren els camps
i el sol que acarona la terra.
Ompliu els camins de cors lliures,
i les mars de vaixells de veles inflades.

 
Que els nostres fills, sempre,
i els fills dels nostres fills,
sàpiguen que la llibertat
tothora la guanyem nosaltres.
Ningú pot donar el que no és seu,
ni pot prendre el que no li pertoca.

 
No tinc por ni temor. De res.
Només de ser serventa
maltractada a casa meva.
Només de que em dictin
com han de viure els meus fills.
He salpat amb el vaixell de l’esperança
i sé que ara és l’hora que la terra
esdevingui la petita pàtria.

 
Josep Santesmases i Ollé

(6 de setembre de 2014)

 

 

Be Sociable, Share!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>