A la reunió última (18 de juny) de la secció de toponímia, celebrada a Canyelles, es va parlar d’un topònim penedesenc inspirat en les guerres d’Àfrica. En tornar a casa, tot conduint l’automòbil, vaig recordar que a Bellvei hi va existir cal Moro, topònim que no crec que provingui de cap guerra africana, tot i que aquella conversa, a posteriori, m’inspirava el record de dita casa o topònim.
He conegut els últims Moro de Bellvei, aquests van tenir una única filla que en casar-se va abandonar el poble, i la casa, al cap d’uns anys, es va vendre, de manera que avui hi viu una altra família. El topònim, doncs, és dels destinats –a la llarga- a desaparèixer de la parla local.
El topònim el tinc documentat des de l’any 1868 en la persona de Josep Pujol i Mañé, document que indica que aquest pagava un cens pel terreny que ocupava la seva casa, situada al camí de Santa Oliva. La casa havia estat construïda, l’any 1796, pel seu pare, Lluís Pujol i Fontana (nat al Vendrell). El Josep, el 1868, tenia ja 65 anys d’edat i el seu pare Lluís ja era enterrat de feia temps, de manera que no veig la possibilitat de què cap dels dos participés en cap de les guerres africanes de la segona meitat del segle XIX i durant el primer quart del XX.
Posats a especular sobre perquè la casa se la va conèixer per cal Moro i als seus membres per Moro, només s’hem acut parlar de dues curiositats que es poden dir d’ella i d’ells, que tampoc tenen perquè ser, necessàriament, el veritable motiu.
Una és el fet que la casa estava a uns 200 metres aïllada de la resta de cases del poble, motiu per la qual se l’assenyalava situada al camí –i no al carrer- de Santa Oliva. En anys molt posteriors als que estem parlant ja se’l va anomenar carrer de Santa Oliva, i, actualment, veig que se’l considera carrer de Montserrat, com un allargament de l’antic carrer de Montserrat, de manera que els qui així ho han decidit esborraven del mapa un topònim. Què hi farem!, personalment, als responsables, els estiraria les orelles.
L’altra curiositat és que tant el Lluís com el Josep, pare i fill, es van casar dos cops –per defunció de la primera esposa-, i van tenir fills, tant l’un com l’altra, amb les dues, mentre que les segones esposes, al seu torn, eren vídues d’un primer marit amb qui també havien tingut fills que, en ser menors d’edat, també van viure, tots plegats, a la mateixa casa. La primera esposa del Josep era filla de la seva madrastra, i de solters ja vivien a la mateixa casa, com a germanastres polítics que eren.
Un topònim que no es perdrà o no es perdrà tant fàcilment és el del Pi del Moro, directament relacionat amb la casa de la què estem parlant, és dir, cal Moro. Es coneix per Pi del Moro, un oasi o molt petit bosc de pins, no rodejat de dunes sinó de vinyes, que formava part d’una rabassa que els Moro portaven. A bona part d’aquest oasi o illa bosquina s’hi observa una escampadissa i amuntegament de grans i no tant grans pedres que podrien fer pensar en les runes d’una antiga edificació, però més aviat penso que es tracta de pedres que hi van anar a parar com a resultat de l’arrabassament dels camps veïns, es dir, pedres sobrants després de construir marges i barraques.
Separat d’aquest petit bosc per l’amplada d’un curt camí que del de Santa Oliva (un xic abans de traspassar el pont de la via fèrria en direcció a aquesta població) va a parar al camí de la Calçada, s’hi troba la barraca del Moro, que encara es conserva ufana; de l’altra costat de dit camí, es a dir, a tocar dels pins, i davant la barraca, hi trobem un pou (avui enrunat) i un petit safareig que no tindrà més de cinquanta o seixanta anys d’antigor, a on s’hi devia rentar roba i utilitzar l’aigua per algun preparat medicamentós (sulfat, etc…).
El Pi del Moro, pren el nom (el renom) del rabasser però formava part d’una gran heretat (uns seixanta jornals) que en l’època del Lluís es coneixia per Morgades i en l’època del Josep per Matons, topònim aquest últim que encara és utilitzat, no ja com heretat sinó com a zona o partida. Per aquell curt camí de tros, molt abans d’arribar al Pi del Moro, s’hi troben les runes de la barraca del Balandre –renom d’un altra rabasser i de la seva casa-, que jo havia conegut gairebé sencera.
El Pi del Moro, amb la seva barraca, resulta un lloc agradable, de fàcil accés; des de Bellvei, tot passejant, s’hi arriba en uns quinze o vint minuts.
Josep Solé i Armajach
24-06-2022