EL TROS I LA BARRACA D’EN JOAN LLUC. L’HORTA DEL CANAIX

Deia en una anterior redacció que les barraques no es solien mencionar en la generació de documents sinó de forma excepcional o rara. Com que dita afirmació es basava en una intuïció he consultat els centenars de documents que controlo com a resultat de llargs anys d’investigació, i només en trobo onze (cenyint-me sols al terme de Bellvei), de manera que l’afirmació intuïtiva passa a ser una certesa comprovada, ja que avui encara se’n conserven més d’una cinquantena, i arribaríem al centenar si hi suméssim les que queden en runes i les que han desaparegut per diferents causes (polígons industrials, moviments de terres per a modernes explotacions agrícoles, etc.).

D’aquestes onze barraques documentades, avui en parlaré d’una d’elles, de la qual, només en queden restes i, en concret, només el seu perímetre circunferencial d’un pam i mig d’alçada. El document que en dóna fe és de 17961, sent el més antic dels trobats referents al terme; la barraca però ha de ser uns cinquanta anys més antiga.

El seu propietari, Joan Lluch i Francesch, fill fadristern de cal Lluch, devia construir la barraca en els dos jornals i mig de terra, a la Calçada, que els Comtes de Santa Coloma li devien atorgar, en alou, cap el 17402.

La vida del Joan no va ser fàcil, tot i que de jove el trobem emprenedor. El 1746 compra al seu germà Pau un casa en runes3 per construir-hi la seva. El 1748, els Racord –casa bellveienca hisendada- li estableixen, en emfiteusi, tot un jornal de vinya –dels tres que hi tenien4-, situat també a la Calçada. El 1753 se li donen en rabassa quatre jornals als Roures (Castellet i la Gornal)5. El 1757, any en què firma capítols matrimonials6 amb Maria Queralt i Juncosa de Santa Oliva, permuta la seva casa del carrer Lluchs per la d’en Pau Vidal al carrer Arrabal7. El 1760 compra un matxo8, tot i que per pagar-lo, a l’any següent cedeix els drets de la rabassa dels Roures9 i a l’altre en ven els drets de tres jornals10, mentre que al mateix temps aconsegueix del propietari sumar dos jornals més al que li quedava11.

A partir de 1765, però, notem que s’inicien els seus anys de decadència econòmica en vendre’s trossos successius de la seva pròpia casa12, fins quedar sense ella del tot el 1778. Transcrivim part del document de 1796, on ell mateix ens explica la seva situació i on per primer cop i únic es parla de la barraca:

Joan Lluch, pagès de Bellvei, per quan em trobo constituït en l’edat de 80 anys, no poder treballar, desemparat dels meus fills que no volen mantenir-me i haver de viure demanant limosna; i respecte que Pere Altet, pagès de Bellvei, habitant avui en el terme de Castellet es troba casat amb una neboda meva, el qual m’ha ofert que si li fes donació d’una pesa de terra s’obligaria a mantenir-me a la seva casa i companya, sa i malalt, menjat i begut, calçat i vestit, pagant metges i medicines, i tot el demés a la vida humana necessari. Per això acceptant com accepto la dita oferta per ser avantatjosa respecte dels molt pocs béns que jo posseeixo, veient-se clarament que no fa o farà per interès algun, si sols mogut a un efecte caritatiu emparant a un pobre oncle. Faig donació entre vius a dit Pere Altet, present, perpètuament, de tota aquella pesa de terra part campa i part vinya, dins de la qual hi ha construïda una barraca a modo de pallissa, de dos jornals i mig, que pels meus títols tinc en terme de Bellvei i partida de la Calsada. Es té en alou i directe senyoria del Comte de Santa Coloma, Grande de España, Sr. de dit terme i lloc de Bellvei, a cens de tretze cortans d’ordi, mesura censalera. (…) Pactes: en atenció que Jaume Lluch13, fill primogènit meu quan es casà se’n anà de la meva casa i s’emportà onze quarteres de mestall, dotze gallines, una caldera, una pastera, una bota i diferents arreus de pagès i per consegüent està més que satisfet dels drets de legítima paterna i materna podria pretendre sobre els meus béns (…)”.

El nou propietari del tros i de la barraca, Pere Altet i Almirall, fill fadristern de la masia can Seixanta (Montpaó, Calafell) i casat amb Gertrudis Lluch i Sans de cal Lluch, neboda del Joan, s’havien construït una casa a les Casetes de la Gornal (“habitant en terme de Castellet”) que es coneix per cal Canaix.

Els Canaix van convertir el tros en una horta on s’hi conserven tres pous construïts amb pedra seca14, un d’ells al costat del que queda de la barraca. L’horta del Canaix és el topònim que avui encara és usat, tot i que l’horta es troba actualment, i de pocs anys ençà, erma, en casar-se l’hereva –filla única- en una altra població. Hi queda també una caseta de planta baixa, amb llar de foc i dutxa. L’últim Canaix, hortolà clàssic15, cada dissabte anava puntualment al mercat de Vilafranca del Penedès, on hi tenia plaça, a vendre els seus fruits.

Josep Solé i Armajach

04-10-2022

1 ACAP, notari Francesc Llorens i Guasch, 1796, núm. 30.

2 Així ho deduïm pel que es diu al dit document, tractant-se de terres que ningú havia declarat en els diferents capbreus, i tenint en compte que per aquella dada el Joan arribaria a la seva major edat.

3 AHT, notari Jeroni Clariana, 1746, núm. 74.

4 Segons els capbreus de 1656 i de 1705 conservats l’ACAP. AHT, notari Jeroni Clariana, 1748, núm. 120.

5 ACAP, notari Josep Ferrer, 1753.

6 AHT, notari Jeroni Clariana, 1757, núm. 289.

7 Sabem que es va firmar davant el notari de l’Arbós Andreu Garcia, 1757.

8 AHT, notari Jeroni Clariana, 1760, núm. 73.

9 AHT, notari Jeroni Clariana, 1761, núm. 162.

10 AHT, notari Jeroni Clariana, 1762, núm. 32.

11 AHT, notari Jeroni Clariana, 1762, núm. 37.

12 AHT, notari Jeroni Clariana, 1765, núm. 256; 1766, núm. 306; 1776, núm. 50; 1778, núm. 11.

13 Jaume Lluch i Queralt es va casar en dues ocasions, tenint fills només amb la segona esposa, Maria Canyelles, vídua de Fontanilles, natural d’Albinyana. El Joan tenia tres fills més, Serafina, Josepa i Pau Lluch i Queralt.

14 Evidentment, en dos d’aquests pous antics, s’hi va instal·lar motor elèctric.

15 Anomeno “clàssic” als quatre o cinc hortolans de tota la vida que solien vendre al mercat mencionat, i per diferenciar-los dels hortolans que van sorgir posteriorment, a patir del “boom” de l’enciam.