CANÇONER
m. adj. | folkl. caract. | |
1 m. folkl. Recull de cançons.
2 adj, caract. Qui triga a fer la feina, o la fa molt a poc a poc, amb romanços, excuses i dilacions rebuscades.
CITACIONS LITERÀRIES:
Escola Mas i Perera, de Vilafranca: «“El cançoner” és un calaix de cançons on hi ha ben plegades moltes de les cançons que anem fent durant el curs a les diferents classes.»
Ramon Carro vi, p 21: «Vaia, cançoners; a retiro!»; p 22 «hi ha dies que hi ha estat prop d’una hora; amb una cançoneria que n’hi ha per desesperar-se!»
LEXICOGRAFIA COMPARADA:
DCVB. 1. CANÇONER m. Recull de cançons o poesies. 2. CANÇONER, -ERA adj. || 1. Qui fa o canta cançons (Eiv.). || 2. Que cançoneja, que obra amb excessiva lentitud (Empordà, Olot, Plana de Vic, Solsona, Barc., Urgell, Camp de Tarr., Tortosa). || 3. Impertinent en berbes o en la conversa (Maestrat). «No sigues cançoner»: no em vinguis amb cançons (Benassal).
DIEC. CANÇONER1 1 m. Recull de cançons, llibre de cançons. 2 m. Conjunt de cançons d’una contrada, una comarca, una regió, etc., amb un tema o un argument comú. El cançoner del Canigó.
DIEC. CANÇONER2 -A adj. Que, amb circumloquis, hesitacions, excuses, etc., difereix l’execució d’una cosa, triga fora mesura a fer les coses.
