CARGOLÍ CARGOLINA
m. i f.
|
zool. bot. cobert.
| |
m. i f., zool. Nom amb què anomenem diverses espècies de cargols més petits que els ordinària, pefrtanyents a diverses espècies com Theba pisana, Cernuella virgata, etc,
m. bot. Planta enfiladissa i ornamental de la família de les papilionàcies (Phaseolus caracalla).
m. cobert. Olla petita.
COMENTARIS:
Fonètica
El mot caragol és afectat al Penedès d’una sincopa de la vocal neutra pretònica en contacte amb la ròtica bategant /ɾ/ amb l’evolució conseqüent caragol > cargol, fenomen que es fa extensiu a derivats: caragolí, caragolina > cargolí, cargolina.
INFORMACIÓ LÈXICA:
Rubió Guilleumas “Caragols terrestres de la Conca del Gaià” a La Resclosa núm. 8, p 16 «Theba pisana. Caragolines del fonoll, caragol avellanenc en català... Conquilla globosa i comprimida... És de color blanc fins a un color ocre amb bandes molt variables, generalment de color negre...».
ONOMÀSTICA:
Toponímia
Font dels Cargolins (Bonastre). Grup d’Estudis Toponímics de l’Institut d’Estudis Penedesencs.
LEXICOGRAFIA COMPARADA:
DCVB. CARAGOLÍ. m. (o cargolí) m. || 1. Mol·lusc gasteròpode de diferents espècies del gènere Helix, més petit que els caragols ordinaris, que es cria principalment en les arbredes (or., occ., val., bal.) (...) || 7. Tupí de terrissa molt petit, de 5 a 8 cm. d'altària (Puigcerdà, Bagà, Pobla de L., Igualada, Sta. Col de Q., Priorat, Camp de Tarr., Ribera d'Ebre). DIEC. CARAGOLÍ. 1 m. Caragol petit. 2 m. Planta de la família de les papilionàcies, enfiladissa, semblant a la mongetera, de tavelles grosses i llavors globuloses i brunes, originària de l’Amèrica del Sud (Phaseolus caracalla). 3 m. Tros de fil que es doblega i es retorça sobre ell mateix en afluixar el fil. 4 m. Olla petita.
