FAVA
f. interj. | bot. joc. alim. caract. | |
1 f. bot. Favera, planta lleguminosa de l’espècie Vicia faba.
2 f. bot. alim. Tavella i llavor de la favera, de gran predicament com a aliment.
3 f. caract. Persona beneitona.
4 interj. joc. En alguns jocs de canalla, senyal de rendició, fórmula per a donar-se.
COMENTARIS:
La fava és l’element de sort en el tortell de Reis.
INFORMACIÓ LÈXICA:
EXEMPLES:
CITACIONS LITERÀRIES:
Moya Calendes, p 28: «Un altre dels jocs actuals del dia de Reis és la sort del tortell de la diada, dins del qual hi ha d’haver una fava. Aquí li toca la fava dins el seu tros de tortell, l’anomenen rei de la taula.»
Ramon Vaca de llet, p 48: «Que era una dona massa fava».
ETNOPOÈTICA:
Fraseologia:
«Treure faves d’olla»: dit de quan se millora una situació.
«No poder dir fava»: ho dient de qui està molt cansat.
LEXICOGRAFIA COMPARADA:
DCVB. FAVA f. || 1. Llegum produït per la planta Vicia faba, i que es compon d'una beina llarguera que conté diferents bessons o grans, ovalats, de dos a quatre cm. de llargària; || 2. per ext., La favera o planta que produeix aquell llegum
|| 10. m. i f. Persona beneitota, aturada, que no es sap desfer de les dificultats (Cat., Val., Bal.). En valencià i mallorquí s'aplica quasi exclusivament als homes; en altres regions es diu també de les dones. || 11. [...] A Mallorca, el joc es diu de «cavall fort», però es conserva el mot fava com a exclamació que pronuncia el qui para quan no pot resistir més el pes del que té damunt, i la paraula fava serveix com a senyal de rendició.
Loc.— e) Esser faves comptades: esser una cosa molt segura, no poder fallar, no tenir rèplica (Cat., Val., Bal.).—f) Treure faves d'olla: revifar-se, refer-se d'una malaltia, d'un estat ruïnós, d'un defecte greu, etc.—g) No poder dir «fava»: estar extremadament abatut o descoratjat, no poder alçar la veu.— Refr. —i) «Per Sant Sever, faves a fer» (Empordà, Vallès).
