GRALLA
f. | músic. | |
1. f. músic. Instrument de vent que consisteix en un tub de fusta reforçat amb argolles metàl·liques. El so hi és produït per una llengüeta de doble canya (inxa) que passa a través d’una petita peça metàl·lica (tudell, bruquet) fins al cos de fusta de la gralla. Digitant sobre els forats practicats al tub s’aconsegueixen les notes.
2. f. músic. Gralla seca. És una gralla curta.
3. f. músic. Gralla de claus. És una gralla llarga, també dita dolça, provista de clzus per a augmentar-ne la tessitura.
4. f. pl. músic. Conjunt musical format per gralles i tabal.
INFORMACIÓ LÈXICA:
Cuscó Toc castells, p 26 «la gralla, un instrument troncocònic curt de la família dels oboès populars, a partir del qual a la segona meitat del segle XIX es va crear una categoria en què hi ha les gralles de dues i de quatres claus i la gralla baixa.»; p 27 «les gralles de claus van viure el seu període de màxima esplendor fins a la primera dècada del segle XX... i no va ser fins a la dècada del 1990 que van reprendre la seva presència i el seu perfeccionament. Pel que fa a les gralles seques, van tenir el moment més àlgid a les dècades de 1920 i 1930 i de 1970 a 1990.»; p 28 «Si la gralla primitiva se la sol anomenar gralla seca... a les gralles de claus de vegades hom les defineix pel seu so (gralla tova, gralla dolça o gralla molla), altres vegades per la seva llargada (gralla d’onze pams), a voltes pels seus mecanismes (gralla de dues claus, gralla de quatre claus, gralla cromàtica) i en ocasions per la veu que fa (gralla baixa).»;
Cuscó Mirar parlar Penedès, p 261: «de les gralles amb claus n’hem dit «gralles llargues» o «gralles toves» i «gralles dolces», i avui en solem dir, també, «gralles cromàtiques». I de les gralles «seques» també se n’han dit «gralles primitives».»; p 262: Altres vegades, en aquest món de la festa trobem que s’hi perpetuen paraules que provenen d’antic com és el cas d’«inxa» (lla llengüeta de doble canya de les gralles i les tarotes i les cornamuses). Un mot que darrerament s’està perdent enfront de la denominació «canya» per influència castellana. Com també arraconem l’ús de «broquet» (ben penedesenc i popular) enfront el de «tudell» més tècnic i de «prestigi».
Milà Franco Borregaires, p 17: «la gralla és un instrument de vent del tipus anomenat “oboè popular”. Consisteix en un tub de fusta de forma troncocònica, d’uns 35 cms. De llargària i reforçat amb argolles metàl·liques. El so produït per una llengüeta de doble canya (inxa) passa a través d’una petita peça metàl·lica (tudell, bruquet) fins al cos de fusta de la gralla. Digitant sobre els forats s’aconsegueixen les notes. N’existeixen de curtes (seques), simplement amb el cos de fusta d’una sola peça, i de llargues (dolces), amb claus per augmentar la tessitura.»
Miralles Eloi Fem pinya, p 91-94. GRALLA: Instrument musical típic que acompanya els moviments dels castellers. És d’origen àrab i té dues variants, seca i de claus. En el grup de grallers hom parla (o parlava) de primera gralla i segona gralla.
Vilà Sitges festa major, p 59: «Gralla curta o gralla seca: instrument de vent q’uns quaranta centímetres de llargada que té forma de trompeta. És feta de fusta tornejada que comença amb un pic per a poder bufar, seguit d’una sèrie de forats que possibiliten treures notes musicals segons com es tapen...».
Vilà Sitges festa major, p 60: «Gralla llarga o de claus: té la particularitat de posseir unes claus que la fan més dolça de so. La llargada és manifestament més llarga que l’anterior i la seva estructura la converteix en un instrument pròpiament dit, ja que fa que s’hi puguin interpretar peces musicals d’acurat valor concertístic».
Vilà Sitges festa major, p 60: «Gralles. Nom genèric que vol indicar un conjunt musical format per gralles i tabal.»
CITACIONS LITERÀRIES:
Bosch Planas Festa major vilafranquina, p 56: «les set del matí eren a punt de sentir l’espinguet de les gralles.
Cuscó Toc castells, p 28-29 «El mateix nom de l’instrument és d’una clara arrel popular lligada a la ironia del llenguatge popular... Tot i que és cert, com bé diu Xavier Orriols, que gralla podria venir del costum català de la feminització dels instruments més llargs».
Cuscó Mirar parlar Penedès, p 262: «El terme «primitiu» és ben descriptiu, no tant el mot «secà» (que seria més qualificatiu). Una «gralla seca» es pot emparentar a «músic de secà» (que no sap de solfa?), o bé serveix per a descriure uns músics i uns instruments rústics (com en l’expressió «diplomàtic de secà» que trobem en autors com Gaietà Vidal i Valenciano?) Quan va aparèixer? Amb el naixement de les «gralles llargues o amb claus», per contraposició? Per tenir un so sec, fort i agut (com es diu a les descripcions de l’època)? Pel caràcter rústic i feréstec que també s’atribueix a la gent «de secà»? El concepte «gralla seca» és contemporani. Per tant, si tenim en compte que aquestes es comencen (en el llenguatge) a diferenciar de les de claus entre els anys 1910 i 1930 (quan es parla de «gralles antigues», «gralles primitives» o «gralles de fusta»), i se’n destaca el so agut i potent, direm que el terme «seca» aplicat a aquestes gralles és un atribut penedesenc que deriva del seu so i de donar-los un valor positiu; sobretot per a fer els castells (com veiem en Andreu Nin, Pau Casals, Rodolf Llorens, Marian Roig ...)».
Estalella Auca Festa major. «L’endemà de bon matí | hi ha gralles i tamborí.»
Massanell 30 d’Agost, p 15: «La gralla esqueixa l’aire amb plor estrident.»
Miralles Eloi Fem pinya, p 15: «La gralla seca és més castellera que la de claus».
LEXICOGRAFIA COMPARADA:
DCVB. GRALLA. f. Instrument musical (Penedès, Camp de Tarr., Men.).
