MOLTÓ TARRAGONÍ
m. |
ramad. alim. | |
m. ramad. alim. Varietat de moltó de llana negra, molt preuat per la carn, que ara sembla desaparegut i del qual el darrer reducte va ser Sant Sadurní.
INFORMACIÓ LÈXICA:
Giralt Notes moltó, p 80: «races ovines... dins el tipus anomenat pirinenc o ibèric. Una d’elles, avui extingida, fou la del moltó tarragoní, que en altre temps havia habitat l’extensa zona compresa entre el Camp de Taragona..., la part sud de la Segarra, l’Anoia, la conca de Barberà i el Penedès fins al mar. Ja en el segle XVIII el moltó tarragoní rebia elogis perquè era molt corpulent i tenia una carn molt saborosa. Una descripció de l’any 1891 el presenta d’una alçada i pes superiors als de les altres races autòctones. Tenia el cap gros, amb un perfil marcadament convex, els ulls grans i vius, i les orelles llises i petites; les banyes grosses, baixes i poc cargolades; el color dominant i típic era el negre, per bé que a causa dels creuaments hi havia individus blancs, com ―per la mateixa raó― n’hi havia sense banyes; la llana era basta, curta i amb molt de pèl barrejat... L’única acció, documentada en defensa del moltó tarragoní, la protagonitzà ―sense èxit― la vila de Sant Sadurní d’Anoia entre 1866 i 1897.»
CITACIONS LITERÀRIES:
Llorac Visió Penedès, p 38, nota: «Pere Rovira i Cañameres (Subirats 1851 – Sant Sadurní d’Anoia, 1909). Era el propietari de la finca de can Rovira de la Foradada a Subirats. Fou un dels més ardents defensors del moltó tarragoní, que tant prestigi va donar a Sant Sadurní durant bona part de la segona meitat del segle XIX. Col·laborà activament en la replantació de les noves vinyes a la comarca, després de la fil·loxera. Quan va ocupar l’alcaldia de Sant Sadurní (1883-1891) va reorganitzar les populoses festes dels barris.»
Llorac Visió Penedès, p 133 nota: «El moltó tarragoní ja fa anys que ha desaparegut al Penedès; tot i això encara en resten alguns ramats testimonials a la comarca del Baix Ebre i terres limítrofes.»; «Pere Rovira de la Foradada, diu (L’art del Pagès, núm. 186, p 207, 1884): Els moltons donen la bondat de sa carn en raó inversa de la bondat de sa llana; un moltó de bona llana dona carn dolenta, i un de llana dolenta, carn bona. El tarragoní, quan està gras, amb prou feines té llana, i per aquest motiu té la carn més fina i més bona que es coneix. Podrà el moltó no reunir les condicions de grans tallades que necessita per a fer-se aquest sens número de menjars estranys que porta la llista d’un restaurant i pel qual cas es recorre a la vedella, més la finura i bon gust del tarragoní no hi ha vedella que l’iguali.»
Querol Subirats, p 104 «Un dels aspectes curiosos... era l’anomenat moltó tarragoní que va estudiar el professor Emili Giralt i Raventós. D’una estructura corporal més gran que els xais que es consumeixen actualment als restaurants de la comarca, de raça ripollesa o muntanyesa, el moltó donava prestigi propi als ramats de Sant Sadurní d’Anoia i els valorava especialment per la seva carn saborosa.»: «hi ha una botiga [a Sant Sadurní] que diu “Moltó tarragoní”... s’ha reconegut que dit moltó és el que dona la millor carn. Sant Sadurní fou la primera població de Catalunya que comprengué la transcendència que podria produir l’extinció de dita raça, dona la veu d’alerta i amb bon patriotisme funda l’any 1866 una societat agrícola encaminada a perpetuar la reproducció de dita raça i a obtenir en sa conseqüència carn bona i sana. Així és que aquesta vila té el privilegi d’ésser la població catalana on es menja la millor carn.»
