NAP
m. |
bot. alim. caract. anat. | |
1. m. bot. alim. Arrel comestible de la planta crucífera del mateix nom (Brassica napus).
2. m. caract. Nap de xermada. Home petit i rabassut.
3. m. anat. Nap buf. Nen més petit del que hauria de ser.
INFORMACIÓ LÈXICA:
Aguiló Dicc. NAP DE XARMADA (Vilanova i la Geltrú), home petit i rabassut.
CITACIONS LITERÀRIES:
Llorens Ben nascuda, p 97: «Era un nap buf quan va beure’s tota una ampolla de rom».
ONOMÀSTICA:
Malnominació
Vidal Valenciano G. Festa Major Vilafranca, p 21: «en braços del Joseph Trius, fadrí major del fuster de la Iglésia, un home gran com un Sant Pau, ab unas barbas com un destraler, y li deyan Nap per sobre nom».
Solé Bordes Vilafranca vila feliç: «La família i uns quants coneguts sabien que es deia Joan Trius. Per tots els altres era el Nap, sec i sense fulles. Alt, escardalenc, polit, ben afaitat, tot d’una peça com el seu bastó.»
LEXICOGRAFIA COMPARADA:
DCVB. 1. NAP m. || 1. Planta crucífera de l'espècie Brassica napus, de fulles glauques i glabres, flors grogues en raïms terminals, siliqua dehiscent no articulada, que es conra com a hortalissa per aprofitar la seva arrel comestible, anomenada també nap. || 7. fig. Persona petita, sia per poca edat, sia per no haver crescut prou.
DCVB. NAP-BUF m. Infant, noi petit; més petit del que hauria d’ésser per l’edat que té (Lluçanès, Costa de Llevant, Igualada, Barc.).
