RUC, RUCA
m. i f. adj. | zool. caract. | |
1. m. zool. Ase.
2. adj. i m. i f. caract. Que té poc enteniment, no gens intel·ligent.
CITACIONS LITERŔRIES:
Catasús Cols Descoberta Alt Penedès: ««Vet-ho aquí que una vegada a La Granada hi havia un ruc que no menjava i que cada dia estava més prim i famolenc. Els seus propietaris es van adonar que cada dia quan passaven per davant de l’església l’animal s’aturava i mirava frisós un lletsó d’herba que havia nascut dalt del campanar. Els veïns van aconsellar als amos del ruc que tractessin de fer-li menjar aquella herba de la que estava tan engelosit. Per això van muntar un sistema de bastides, taulons i corrioles per tal de pujar l'animal dalt el campanar. Lligat pel coll els veïns empenyeren el ruc amunt i amunt tot dient 'Mireu com riu de content que està abans de prendre la medecina'. No s'adonaven que l'estaven escanyant i, per sort, abans que arribés a dalt es van trencar les cordes i tota la bastida va caure. No se sap si el ruc va morir o no, però el clot que feu en la caiguda va ser anomenat la Bassa Pedrera, lloc on es troba avui la plaça de Sant Joan, darrera l'església.»
Marrugat Narracions llegendàries Penedès, p 183: «El ruc i el campanar de la Granada.»
Vidal Valenciano G. Rosada d’estiu, p 72: «si és com los ruchs d’Urgell que sols de veure la carga ja suan».
ETNOPOČTICA:
Fraseologia
«Alaba’t, ruc, que a fira et duc».
«A la Granada són puputs, | a Santa Fe escorxen rucs | i els del Pla són testarruts», a Sadurní Retalls folkl., p 28.
«Els de la Granada són puputs, | els de Santa Fe, calderots, | i també escorxen rucs, | i els del Pla són testarruts» a Sadurní Folklore I, p 207.
«Els rucs de la Granada», a Farnés Paremiologia, § R 984: «... ho diuen els de Santa Fe dels de la Granada... en canvi els de la Granada diuen calderots als de Santa Fe.».
LEXICOGRAFIA COMPARADA:
DCVB. RUC, RUCA m. i f. || 1. Ase o somera jove, des que neix fins que assoleix el creixement complet (val., bal.); [...]. || 2. Ase adult (or., occ.) [...]. || 3. Persona rude, grossera d'enteniment [...] a) adj. Estúpid, que manifesta curtesa d'enteniment [...]. || 4. m. Peix de diverses espècies del gènere Gobius (Tarr.). Ruc de roca: l'espècie Gobius guttatus. Ruc d'alga: l'espècie Gobius Jozo. [...] Loc.—a) Cap de ruc: cap buit o enteniment molt curt.—b) Esser més ruc que una sopa, o que un paner: esser molt dur d'enteniment [...]. Refr. [...] —b) «Alaba't, ruc, que a vendre et duc»: es diu per aquells qui són vanagloriosos o qui es lloen a ells mateixos. [...] — h) «Cent anys ha que és mort el ruc, i encara el cul li put»: es diu referint-se a males conseqüències de coses passades. [...]
DIEC. RUC 1 m. Ase1 1 1 (Mamífer perissodàctil més petit que el cavall, amb les cerres del coll i de la cua més curtes, orelles molt llargues, que és emprat sobretot com a bèstia de càrrega, algunes espècies o subespècies del qual viuen en estat salvatge a l’Àsia i a l’Àfrica (Equus asinus). i 1 2. (ase de càrrega [o ase de feina, o ase de treball] Persona que porta el pes més feixuc en un ofici, en una ocupació.). Un ruc eguasser.
2 adj. i m. i f. [fem. ruca] Que té poc enteniment, no gens intel·ligent.
