XATÓ

Ajuntament del Vendrell El Vendrell turístic:  «Xató del Vendrell. És un plat popular fet a base d’escarola, salsa arromescada i altres ingredients. Els restaurants integrats a la Ruta del Xató l’ofereixen durant l’hivern.

DCVB. XATÓ. m.: menja composta d’escarola, ensiam, àpit, tomàquet, pebrot, bacallà, olives, tonyina i algun altre ingredient, tot amanit amb una salsa molt coenta d’allioli, sal, pebre i bitxo (Vendrell).

DCVB. XATONADA f. Menjada de xató (Penedès). 

Parés Parla col·loquial, p 37: XATÓ. m. Salsa picant de la costa penedesenca. Aquest terme també serveix per a designar tot l’àpat. «Mare, què has fet per sopar? Xató, us ve de gust?».; XATONADA. f. col·lectiu. Menjada de xató. «Avui és dijous gras. On anirem a fer la xatonada?»

Carbonell Rovira Humor Vilanova, p 25: «El Dijous Gras a la tarda, es feia la comparsa dels boters... Després de ballar es reunien en algun cafè o botiga de boter; berenaven abundosament i no hi faltava mai el típic xató.»

Coromines DECat, I, p 112: «Ah, aquells xetons que anàvem a degustar en el Mas de damunt Sant Pere de Ribes amb Fabra, Casacuberta i Pau Vila! Que tan llaminerament descriu Aguiló «salsa que es fa amb vitxo ben trinxat, alls, oli i vinagre, i picat i deixatat en el morter com l’allioli, es posa al bacallà bullit» (tant se val que grafiem amb xe- o amb xa-)».

Esquerda Ciutat record, p 46: «Sobre l’origen del xató, berenar típic del Dijous gras i del Dimecres de cendra, Carles Montserrat explica l’ètim popular del plat més típic de la comarca, el xató: “Ça c’est un château!” exclamà Canudes el 1892 després de comprovar la qualitat de la menja oferta per Carcolse a la seva fonda. Com que Canudas morí poc després, es digué que fou Rusiñol qui la pronuncià. I fins i tot s’ha arribat a pensar que el que havia dit era “chapeau” i no château”.»

Garcia Soler Vilanova carnaval, p 230: «feien el ressopó a base de xató i ingredients típics del dia»; p 301: «xató: menja típica vilanovina del dijous gras, iniciada pels mariners.»

Masachs, Josep M., a Olerdulae, 4, p 12: «(el batre) El dia s’acabava... amb xató acompanyat de tomàquets, olives o embotits o pernil».

Moya Calendes, p 43: «També ens queda del vell Dijous Gras el costum de menjar... Potser l’única població que hagi conservat el tec quasi ritual d’aquest dia sigui Vilanova i la Geltrú i alguna altra població del seu voltant. Parlem de la xatonada, col·lació que consta de dos plats i postres, i que tal dia com avui no trobareu que falti a cap taula vilanovina. Ja sigui per dinar o per sopar.»

Moya Guia Havana Xica, p 79: «... cal preparar el xató. A la manera de casa ‒cadascú té la seva recepta, més vinagre, menys ametlla...».

Moya Cada dia festa, p 41: «La menja per excel·lència del Carnaval vilanoví és el xató...»; p  148: «sembla que la salsa deu el nom precisament a l’acció de xatonar la bóta.»

Querol Subirats, p 103: «De tots aquests espais i formes de vida, ens n’han quedat alguns referents específics a la gastronomia actual. És el cas del xató, un plat de fontades, per anar a menjar amb tota la colla un dia d’esbarjo, segurament de condiment més coent i picant que no pas el que ara s’elabora. Segons el folklorista Joan Amades era un plat d’estiu, tot i que també està documentat a la vilafranquina fonda de Can Vicenç com plat d’hivern. D’altra banda, també eren famoses les xatonades de Ca l’Abadal a Santa Margarida i els Monjos, sempre ben arrelades a la tradició pagesa, molt abans que aquest plat agafés anomenada a l’espai mariner de Sitges, Vilanova i la Geltrú o el Vendrell.»

Sadurní Retalls folkl., p 146: «Les diades tradicionals. El dijous gras... l’amanida d’escarola... amb xató per a davant...»; p 147: «Les xatonades... Aquesta salsa picant, d’origen vilanoví o ribetà, regaven les amanides compostes d’escarola, tonyina, olives...».

Solé Catànies, p 13: «La de l’hort era una cuina de temporada... A més, de la combinació amb la pesca salada en va néixer un dels plats de personalitat més definida en la gastronomia penedesenca: el xató.»

DIEC. XATÓ. m. Amanida d’escarola, d’olives i de bacallà i tonyina esqueixats, tot amanit amb una salsa molt coent feta d’alls, ametlles i avellanes torrades, nyores, vinagre, oli i sal.

Pi de Cabanyes “El xató” «El xató... és una amanida d’escarola untada amb una salsa molt similar al romesco i amenitzada amb filets d’anxova, olives ―arbequines o negres―, bacallà esqueixat i tonyina en conserva... S’ha dit que el mot ve del francès château... També s’ha dit... que té a veure amb aixetonar o posar l’aixetó a la bóta... Sembla més raonable, però, de suposar, amb Joan Coromines, que el mot xató té relació amb aixetar, sí, però en tant que variant de deixatar... Deixatar és dissoldre una substància sòlida fins a fer-la líquida... Per a fer la salsa del xató s’han de deixatar o desfer en un morter uns quants ingredients que primer han de ser desfets o deslligats i després entrelligats amb l’oli. La picada del (dei)xató... s’obté a base de matxucar en un morter... l’ametlla o l’avellana torrada, l’all, la molla de pa o la polpa de nyora escaldada... És evident que el xató (afèresi de deixató) no s’obté sinó a base de molt deixatar, de molta mà de morter.»

© Institut d'Estudis Penedesencs 2019
Creu de Sant Jordi 2014

Política de privacitat