CUGULA
f. m. | bot. caract. | |
1. f. bot. Planta gramínia que és l’herba dolenta per antonomàsia (Avena barbata).
2. m. i f. caract. Persona dolenta.
INFORMACIÓ LÈXICA:
Cruañes L’Arboç, p 56: «Cugula (Avena fatua). Mala herba en camps vells.»
Eva Sabaté, a Miscellanea Aqualatensia núm. 6, p. 77: “Recull de males herbes dels camps de conreu de la Cónca d’Òdena”, «Cúgula: Avena sterilis».
CITACIONS LITERÀRIES:
Garcia Soler Vilanova Carnaval: p 446 «Tot plegat és la cugula, el gram que no para mai i sempre rebota.»
Milà i Fontanals, “La gran Cartoixa”, vers 12: « Al foc, cògula, arrere!».
LEXICOGRAFIA COMPARADA:
Labèrnia. CÒGULA. f. CÚGULA; CÚGULA. f. Civada borda, la qual se cria entremitj dels sembrats, als quals és molt perjudicial.
DCVB. CUGULA (dialectalment també cogula i cúgula). f.
|| 1. Planta gramínia de dues espècies, Avena fatua i Avena sterilis, que és semblant a l'ordi i altres cereals i que creix enmig d'aquests i perjudica molt els sembrats (Cat., Val., Bal.). [...] || 2. fig. Persona o cosa perjudicial a la societat en l'orde moral. [...]
DIEC. CUGULA. f. Planta de la família de les gramínies, semblant a la civada, molt freqüent a les vores de camps i com a mala herba dels esplets (Avena barbata i espècies properes).
