DEU1
adj. m. f. | alim. | |
1. adj. Nou més un.
2. m. Signe que representa aquest nombre i l’objecte que el porta. que correspon al nombre deu. El deu de copes. S’ha examinat i n’ha tret un deu.
3. f. alim. Deu hores: Menjada lleugera que els treballadors del camp fan cap a mig matí.
CITACIONS LITERÀRIES:
Boada Sant Martí. p 70: «Fins i tot a la cistella on tenia el piscolabis per fer les deu hores de tot bon pagès».
Vidal Valenciano G. Festa Major Vilafranca, p 16: «i encara sort de las deu hores o berenar de peres y préssecs amb lo porronet corresponent».
LEXICOGRAFIA COMPARADA:
Aguiló Dicc.: Fer deu hores: (prov. de Lleida): menjada que fan els segadors.
DCVB. 1. DEU || 1. adj. num. (cardinal) Nou més un. [...] Fer les deu: prendre un refrigeri a mitjan matí els treballadors del camp (Bonansa, Cabdella, Mall., Eiv.). (V. deu-hores). a) usat com a ordinal: «Alfons deu»; «El quilòmetre deu».
|| 2. (substantivat) m. Signe que representa el dit numeral; peça o objecte que porta indicat aquest mateix nombre. [...] El deu de copes, d'espases, d'oros, de bastos: la carta que porta el nombre 10 en cadascun d'aquests grups de cartes de jugar. Fon.: dέw (pir-or., or., occ., alg.); dέ̞w (val., bal.); déw (en la pronúncia dialectal de Felanitx).
DCVB. DEU-HORES. f. pl. Menjada lleugera acompanyada d'una tímbola de vi, que els treballadors del camp fan devers les deu o les onze del matí per descansar de la feina i cobrar forces per a continuar-la fins a migdia (Cerdanya, Plana de Vic, Ribagorça, Pallars, Pla de Lleida, Pla d'Urgell, Cast.). Tu, noi, porta deu-hores!
DIEC. DEU2. 1 adj. Nou més un. Una nena de deu anys. De deu casos, nou. 2 1 m. Nombre natural que segueix el nou, 10. Deu elevat al quadrat és cent. 2 2 m. El que fa deu en una sèrie numerada. Lleó X (deu). El quilòmetre 10. Va néixer el 10 de setembre. Ha sortit el 10. 2 3 m. Xifra que correspon al nombre deu. Li han posat un 10 en geografia. 3 f. pl. les deu La desena hora després del migdia o de la mitjanit.
