DIABLE
m. | relig. folkl. | |
1. 1. m. relig. El dimoni o esperit del mal; cadascun dels àngels rebel.
2. m. folkl. Cadascun dels components del ↑Ball de diables.
COMENTARIS:
En el parlar quotidià s’intercanvia molt el mot diable amb el sinònim dimoni.
Per contrast amb l’extensió popular del nom de diable (Pont del Diable; Ball de Diables...) podríem veure en el nom de dimoni un tret més literari (Els Pastorets).
CITACIONS LITERÀRIES:
El ball de Diables d’Igualada, p 67 «el model de diables conegut actualment com a penedesenc.», p 68 «L’existència d’uns rols de personatges molt definits i clars, presents en totes les poblacions que pertanyen a l’àrea geogràfica esmentada: Llucifer, Diablessa, Capità Borró, Alferes, diables «rasos», timbalers, àngel i arcàngel sant Miquel. .... A més, sense que tinguin un rol de parlaments propi, hi ha els «encenedors», també anomenats «fogalls» o «caladors», que són els encarregats d’encendre els coets i, per tant, de repartir el foc al llarg de l’actuació i els «civaders» o «saquers», que porten les saques o bosses de carretilles.»
Soler / Pubill Bruixes, p 111: «La confusió entre “diable” i “dimoni” ha tendit a impregnar de maldat aquesta mena de genis o divinitats íntimes, una mena d’animisme de segon ordre que, per més que hi ha els dimonis dels Pastorets i els que fan esperar traques, coets i carretilles en els balls de diables, aviat es barregen, i a accentuar el dualisme àngel-dimoni, celestial-infernal.»
ONOMÀSTICA:
Toponímia
Martí Carrers Vilafranca, p 162: «Pla del Diable [...] l’indret on hi havia una masia isolada del mateix nom [...] construïda per la família Ibáñez [...] Es diu que es podria haver passat d’Ibàñez a ibanyes i, d’aquí s’hauria relacionat banyes amb diable.»
El Pont del Diable, a Martorell
El Diable del Comellar, a Pontons.
LEXICOGRAFIA COMPARADA:
DCVB. DIABLE. || 1. El dimoni o esperit del mal; cadascun dels àngels rebels, i especialment llur príncep Satanàs. a) Com a nom genèric dels esperits malignes. [...] —b) Per antonomàsia, referint-se al príncep dels dimonis. [...] —d) Home o noi que pren part a certes processons o festes populars vestit en forma de dimoni (amb banyes i coa). [...] || 2. Persona o animal que obra d'una manera temible per la seva temeritat, força, turbulència, entremaliadura, etc. [...] || 3. Persona que obra (en bé o en mal) de manera que fa admirar. [...] || 5. Espècie de trill format per un cilindre de fusta amb dues rodes i alguns tallants de ferro, que es fa rodar per damunt l'era, estirat per un animal, i serveix per a trencar i tallar la palla (Bagà, Pineda, Solsona, Penedès, Camp de Tarr., Conca de Barberà, Cervera, Pla d'Urgell, la Garriga, Gandesa, Tortosa). || 6. Espècie de rampill molt gran, format per una barra de devers dos metres de llargària, guarnida de moltes pues i d'un mànec llarg, a la qual s'enganxa un animal que l'estira, i serveix per a replegar les espigues i el rostoll que queda en el camp després de segar (Urgell, Conca de Barberà, Segarra). [...] || 11. Pobre diable: pobre home, infeliç, pobre d'esperit. Loc.—a) Diable!: exclamació interjectiva que expressa sorpresa, contrarietat o admiració. [...] —b) Què diables? Com diables?: fórmules interrogatives per a demanar què és o com es una cosa que es troba sorprenent. [...] —t) Sense comanar-se a Déu ni al diable: sense reflexionar abans de fer una cosa. [...] —v) Esser de la pell del diable: esser molt dolent o entremaliat. [...]
