ENRAONAR
v. tr. intr. | ling. | |
1. v. intr. ling. Parlar.
2. v. tr. ling. Discutir, negociar.
INFORMACIÓ LÈXICA:
Llorens Hegemonia vilafranquina, p 13: «els catalans, a diferència de tots els pobles del món, del parlar en diem enraonar».
Pi de Cabanyes “Enraonar”: «Enraonar no només vol dir xerrar sinó tractar o examinar, mantenir una conversa, de manera alternativa, dues o més persones».
CITACIONS LITERÀRIES:
Clascar Sigró: «se’n va atalaiar de que el sac enraonava».
Llorens Ben nascuda, p 155: «enraona el francès»; p 243: «Les nenes... Més expertes en l’enraonar que els nens, segons s’afirma.»
Sabaté De prop I, p 147: «No era rar veure’l al carrer enraonant».
ETNOPOÈTICA:
DCVB. ENRAONAR. Refranys: «Qui molt enraona, alguna se n'embrolla» (Penedès).
LEXICOGRAFIA COMPARADA:
DCVB. ENRAONAR. v. || 1. tr. Discutir o examinar en conversa. || 2. intr. Conversar; parlar alternativament dues o més persones entre si. [...] || 3. intr. o tr. Parlar (en general). [...] Enraonar pels colzes (o per les butxaques): xerrar, parlar massa.
[...]
DIEC. ENRAONAR. 1 v. intr. Parlar1 1 1. Sempre s’atura a enraonar amb la gent del veïnat. No enraonis tant: mai no calles. 2 v. tr. Discutir, examinar, etc., en una conversa. No sé pas qui ho ha de pagar: hem d’enraonar-ho.
