m. | músic. | |
m. músic. Flauta de bec tradicional, de sons molt aguts, tocada generalment amb una mà.
Vilà Sitges festa major, p 53: «FLABIOL. Instrument de música dels anomenats de vent, d’uns 25 cms. De llargada que, amb embocadura per bufar i foradets repartits longitudinalment, permet d’interpretar melodies escaients... Abans fet de canya, era propi de pastors i actualment, tornejat amb fusta de boix, forma part del conjunt instrumental de la cobla.»
Cuscó Toc castells, p 10 «Josep Torras i Bages a La Tradició Catalana: Ja avui no es veuen les representacions populars anomenades balls; ja es van perdent les gralles, fluviols i tamborins...».
Editorial de l’Acció (1920), apud Miralles Castellers Vilafr. 1, p 109: «Mentres pels carrers de la Vila sona el fluviol i criden les gralles...».
Milà Franco Borregaires, p 15: «Els instruments musicals populars que més estès han tingut el seu ús en el camp de la cultura tradicional, i en concret en la tasca d’acompanyar les evolucions coreogràfiques de balls, entremesos i danses en el nostre territori, han estat el flabiol, la gralla i la manxa borrega (sac de gemecs).»
Ramon i Vidales, R. En Pau de la Gralla: «... se sent un flubiol que sona una tocada popular acompanyant lo crec, cric, crec del ball de bastons.»
Sadurní Folklore II, p 10: «A Sant Jaume dels Domenys capturaven mussol amb el so del flabiol confeccionat pel mateix jovent».
Vidal Valenciano G. Festa Major Vilafranca, p 38: «los sons de les gralles, les borregues, los fluviols...».
DCVB. FLABIOL (i var. dialectals fabiol, flobiol, fobiol). m. || 1. Instrument musical rústic, consistent en un canó de canya, de llargada entre 12 i 35 cm., tallat obliquament a un extrem i amb forats pel llarg, que produeix un so semblant al de la flauta i sol esser emprat principalment pels pastors i per acompanyar certes festes de poble. Loc. —Anar darrera, a algú, amb un flabiol sonant: perseguir-lo inútilment.
DIEC. FLABIOL. 1 m. Flauta de bec tradicional, de sons molt aguts, tocada generalment amb una mà.