JONC MARÍ
m. | bot. | |
m. bot. Planta juncàcia pròpia de les terres salines vora mar. (Juncus maritimus).
INFORMACIÓ LÈXICA:
Llorac Creixell, p 31: «la vegetació costanera als allarons del litoral havia estat molt important, ara ha desaparegut quasi totalment, sols s’observa el jonc marí...».
LEXICOGRAFIA COMPARADA:
DCVB. JONC. || 1. Planta juncàcia de diferents espècies del gènere Juncus, i principalment el J. communis i el J. effusus (jonc d'estorers) (aquest amb la panolla escampada, a diferència del J. communis) i J. conglomeratus (jonc menut). [...] a) Jonc boval: planta juncàcia de les espècies Juncus articulatus i Scirpus holoschoenus, de tiges cilíndriques, verdes, d'un metre d'altura, amb les flors reunides en glòbuls; les tiges són poc flexibles, i per a fer-les servir per a cordellar cal picar-les abans.—b) Jonc marí: planta de l'espècie Juncus maritimus, que es troba en el litoral i es distingeix del J. communis perquè té la panolla molt estreta i els troncs un poc estriats. També s'anomena joncs marins la planta berberidàcia Berberis aetnensis, de fulles molt peciolades, baia ovoide groga, i flor blanca, solitària i posada sempre entre dues fulles. [...]
DIEC. JONC. [...] 1 4 jonc marí Jonc de la família de les juncàcies, de tiges i fulles cilíndriques i punxents i inflorescència laxa, verdosa o de color de palla, pròpia dels sòls salins humits (Juncus maritimus).
