PAVANA
f. | folkl. | |
f. folkl. Una de les figures més populars del ↑ball de bastons, en fer-se servir com a repte per comptar quantes de seguides és capaç de ballar-ne una colla.
CITACIONS LITERÀRIES:
Cuscó Mirar parlar Penedès, p 263: «Finalment, en aquest àmbit de coses, cal replantejar-se el terme «pavana» aplicat al ball de bastons. Se sol considerar que el nom ve de la dansa antiga (pausada i senyorial). Nosaltres, però, a hores d’ara pensem que caldria replantejar-se aquesta definició que grinyola. De fet, cal tenir en compte l’únic poema escrit en català que va deixar Jaume Balmes, en el qual reclama que no es perdi la llengua catalana i hi diu: «Li semblan valents pavanes / els qui volien oblidar / les paraules catalanes.» El terme «valents pavanes» és evident que és un ús que no fa cap referència a la dansa. Podria estar més relacionat amb «pavanada» (com a acció pròpia de qui no té seny). Això podria portar a un ús del mot referit al tipus de ball, possiblement molt ràpid... Amb tot, cal tenir ben en compte l’ús tan variat que arreu del país tenia aquest terme: «ballar la pavana» s’usava per dit que patia fam i «cantar pavanes» s’usava per definir algú ociós (possiblement com a usos satírics de l’adscripció noble de la dansa) i «tocar la pavana» era maltractar a algú.»
Ribas Bastons, p 15: «el repte de fer tantes pavanes seguides com puguin.»
LEXICOGRAFIA COMPARADA:
DCVB. PAVANA f. || 1. Ball de moviments pausats, que es ballava en els segles XVII-XIX; música d'aquesta dansa. [...] Se'n posen a tocà | quatre pichs de pavana | com és estil allà, Milà Rom. 370. || 2. m. i f., fig. Curt d'enteniment, aturat (or.). Loc.—a) Cantar pavanes: estar ociós.—b) Tocar la pavana a algú: maltractar-lo d'obra, pegar-li.—c) Ballar la pavana: patir molta fam (Empordà).
