RONSA
m. i f. locu. | caract. marin. | |
1. m. i f. caract. Mandrós, que ronseja.
2. locu. caract. Fer el ronsa: treballar lentament i de mala gana.
3. locu. marin. Anar a la ronsa: L’embarcació que, lliura d’amarres i d’àncora, va a mercè del vent o del corrent.
CITACIONS LITERÀRIES:
Garcia Soler Carnaval Vilanova: p 14 «els bots de la ronça».
Gual Torredembarra Memòries, p 40: «va haver d’accedir tot fent el ronsa, de molt mala gana, amb el seu posat de maula habitual».
LEXICOGRAFIA COMPARADA:
DCVB. RONSA || 1. f. A la ronsa: sense àncores o amarres i a mercè del vent. [...] || 3. f., fig. Peresa, mala gana de fer una cosa; lentitud per a fer-la. «Quina ronsa, que em fa, haver d'anar a escola!». || 4. m. i f. Ronsejaire, mandrós i lent en el treball, en l'acció. Fer el ronsa (or.) [...]: entretenir-se o endarrerir-se en l'execució d'una cosa, procurant no fer-la o esperant que altri la faci. [...]
DIEC.1 1 m. i f. Ronsejaire: que ronseja. 1 2 fer el ronsa Ronsejar: Algú, anar diferint l’execució d’alguna cosa que fa de mala gana. 2 f. anar a la ronsa Una embarcació que no està ancorada ni amarrada, anar a la mercè del vent o del corrent.
