SENYOR SENYORA
m. i f. adj. locu. | ||
1. m. i f. Amo d'una cosa, qui té autoritat sobre un territori, sobre una persona.
2. m. Déu. La passió de Nostre Senyor.
3. m. i f. Cònjuge, dit per cortesia en lloc d’home o de dona.
4. m. i f. Persona de certa posició, de cert rang social.
5. m. i f. Tractament de cortesia que s’aplica a qualsevol persona, encara que sigui d’inferior condició. Senyores i senyors, facin el favor de seure.
6. adj. Anteposat al substantiu, que té bones qualitats, excel·lent. Vilafranca, senyora vila.
7. locu. Ésser un senyor: tenir les maneres, la distinció, d’una persona d’alt rang.
8. locu. Fer la senyora: Fer moure un objecte pesant i voluminós balancejant-lo.
COMENTARIS:
Ai, Senyor!, com ens plau de reproduir aquí la consideració de Josep Carner (Bonhomies, p 61-62), que recullen Alcover / Moll al seu diccionari: «Els castellans han inventat de dir «la meva senyora»; ells ho feren córrer per Catalunya i per Itàlia; però això a tot arreu és una cursileria; ... quan parlem de la pròpia dona, el millor que podem fer és dir «la meva dona»; si volem marcar una certa distància entre nosaltres i el nostre interlocutor, direm «la meva muller».
Pi de Cabanyes Parlar de Vilanova: «”Fer la senyora”, per ‘brandar’ o anar d’una banda a una altra com el gros embalum del faldar femení en temps dels mirinyacs... Sentit a Vilanova, el 1982, , com a sinònim de anguilejar o serpentejar, quan un grup d’homes de “Baix-a-mar” traginaven un moble llarg i pesant que calia entrar per una porta massa justa per al seu volum: fer-li moviments oscil·lants amb habilitat per tal que, damunt una estora, el moble, fent la senyora, llisqués.»
CITACIONS LITERÀRIES:
«Vilafranca és una senyora Vila, segons feliç expressió de mossèn Trens de cal Catani.», a Llorens La ben nascuda, p 89.
ETNOPOÈTICA:
cançó
«Hi ha un refrany que diu així: | Filomena, Filomena, | que de porc i de senyor, | se n’ha de venir de mena», a Ramon Marrugat “La cançó de gresca La Filomena, un exemple de creativitat”, a Ramon Marrugat i Joan Solé Bordas (eds.) La llengua del Penedès: del vocabulari i la toponímia, al folklore i la literatura, p 361-384.
Paremiologia
«Un senyor de Vilafranca | i un home de Vilanova», a Sadurní Folklore del Penedès I, p 216.
ONOMÀSTICA:
toponímia
Rambla de Nostra Senyora, a Vilafranca.
Del fons del Grup d’Estudis de Toponímia de l’I,E, P.:
· Dansa, Hort i Trull del Senyor, a Bellvei.
· Bosc i Vinya del Senyor, a Castellet i la Gornal.
· Font del Senyor a la Bisbal.
· Molí de la Senyora, a Pontons i a Castellet i la Gornal.
· Font de la Senyora, a Terra-sola i Lavit.
· Puig del Senyoret, a Gelida.
LEXICOGRAFIA COMPARADA:
DCVB. SENYOR, -ORA m. i f. || 1. El qui té autoritat sobre un territori, sobre persones o coses. [...] Senyor natural: el qui en el feudalisme tenia autoritat damunt certes persones (els vassalls) per dret hereditari. [...] Senyor de qui fa fer: persona de molta autoritat (Mall.). Especialment: a) Persona que té autoritat damunt una altra per raó del contracte amb què aquesta s'ha constituït en servent seu. [...] —b) Nostre Senyor, o Déu Nostre Senyor, o simplement el Senyor: nom de respecte amb què s'anomena Déu. [...] —c) Nostra Senyora: nom de respecte que es dóna a Maria, Mare de Déu. [...] —d) Ai, Senyor!: exclamació de dolor, de sorpresa, de temor. || 2. El qui té la propietat o l'ús lliure d'una cosa. [...] Senyor de lloc: propietari de masia. Senyor i major (o senyora i majora); propietari absolut. [...] Esser senyor de fer tal o tal cosa: tenir llibertat per a fer-la. [...] Fer senyor d'una cosa a algú: donar a algú el poder de disposar d'aquella cosa. [...] Esser senyor de si mateix: poder obrar lliurement, no estar subjecte a ningú. || 3. El qui té riquesa o consideració social superior a la dels obrers o menestrals. [...] Mig senyor o mitja senyora: persona que vol figurar com si tingués més riquesa o posició social que no té. [...] Senyor de pega (Barc.), o fet de pressa (Empordà), o d'estamenya (Mall.), o de siurell (Mall.), o de mitja requesta (Men.): mig senyor. [...] || 4. adj. Digne d'esser d'alta posició social; refinat, generós com escau a persones riques o d'alta categoria. [...] Terra senyora: terra generosa, que produeix molt amb poc treball. a) iròn., aplicat al que treballa poc. En la indústria surera, els obrers anomenen senyors els triadors, perquè són els més hàbils i els qui passen menys de pena corporal en llur treball (Empordà). || 5. Tractament de cortesia que s'aplicava a persones d'autoritat o d'alta posició social, i actualment s'ha generalitzat aplicant-se a tota persona amb qui no es té intimitat, confiança o gaire coneixença. a) (ant.) Avantposat al nom d'un sant. [...] —b) Avantposat al títol d'una persona de gran dignitat. [...] c) Avantposat a un nom de professió, càrrec o altre nom comú. [...] —d) Avantposat a un nom propi de persona. [...] —e) Amb ús absolut i en cas vocatiu, dirigint-se a algú amb cortesia. [...] S'usa especialment en les afirmacions (sí senyor) i negacions (no senyor, no senyora) per treure duresa a la simple partícula afirmativa o negativa. [...] || 6. Home o dona (de qui es parla amb cortesia o respecte). [...] Especialment: a) Senyora: dona casada (per oposició a senyoreta). || 7. Marit o muller (anomenat o anomenada amb especial respecte). [...] || 8. fig., avantposat a un nom, equival a ‘molt gran’: «El nostre porc és un senyor porc» =és un porc molt gros. Refr. [...] —b) «Amor de senyor, aigua en cistella». [...] —h) «De porc i de senyor, n'han de venir de casta» (o «de mena»): vol dir que encara que tingui riquesa, el qui no té principis d'educació no pot esser senyor vertader. [...]
DIEC. SENYOR SENYORA 1 1 m. i f. Amo d'una cosa, qui té autoritat sobre un territori, sobre una persona. Un senyor feudal. El rei, nostre senyor, ens ha declarat la guerra. Un avantpassat seu era senyor d'aquella ciutat. 1 2 ésser senyor de fer alguna cosa Tenir la llibertat de fer-la. Soc senyor de fer el que voldré: ningú no me’n pot privar. 1 3 senyora i majora Mestressa de disposar com vulgui dels seus béns. En morir la deixà senyora i majora de tot. 1 4 m. Déu, especialment en la tradició judeocristiana. El Senyor és el meu pastor. La passió de Nostre Senyor. 1 5 m. i f. Amo respecte als seus criats. ─No hi són ara, a casa, els senyors? ─La senyora hi és, però el senyor no hi serà fins al vespre. Els meus senyors d’ara són francesos. 2 m. i f. Cònjuge, dit per cortesia en lloc d’home o de dona. Hi eren, me’n recordo, vostè i la seva senyora. Com segueix el seu senyor? 3 1 m. i f. Persona de certa posició, de cert rang social. L’odi dels pobres contra els senyors. Fer algú el senyor. 3 2 ésser tot un senyor Tenir les maneres, la distinció, d’una persona d’alt rang. 4 1 m. i f. Tractament de cortesia que s’aplica a qualsevol persona, encara que sigui d’inferior condició. Senyores i senyors, facin el favor de seure. Perdoni, senyora. 4 2 m. i f. Títol que, per cortesia, hom anteposa al nom de qualsevol persona a qui s’adreça o de qui parla. Escolti, senyor Moragues! 5 f. Dona casada. La tranquil·litzà que no li preguntessin si era senyora o senyoreta. 6 fer fer la senyora Fer moure un objecte pesant i voluminós balancejant-lo. 7 f. senyora de companyia Dona encarregada de fer companyia a una persona. 8 1 adj. Propi d’una persona de certa posició, de cert rang social. Té unes maneres molt senyores. És un vestit molt senyor. 8 2 adj. Anteposat al substantiu, molt gran, considerable, excel·lent. Caram, quin senyor cotxe! M’he comprat una senyora butaca.
