TÒTIL TÒTIL
m. f. | ornit. zool. caract. | |
1. m. ornit. Altre nom penedesenc de la ↑xupa, ocell nocturn (Otus scops).
2. m. zool. Espècie de gripau petit, de cant aflautat, caracteritzat pels ous que porta el mascle embolicats a les potes del darrere (Alytes obstetricans).
3. m. i f. caract. Babau, beneitot.
INFORMACIÓ LÈXICA:
Mestre Noms ocells forma figurativa, p 110: «Tòtila o xot (Otus scops) El nom català és xot, al Penedès normalment se’l coneix per xupa i a Vilafranca algú per tòtila. Segons aquesta última acceptació dit d’una persona sense cap malícia, simple, que no es malfia de res, que tot ho troba bé, que es deixa portar dòcilment per altri, que està sempre com distret de què cal fer. També podria significar una persona desentesa, totxo, babau, aturat, tou, encantat, bona fe, tanoca.»
Salvadó Recull, p 201: TÒTILA. (Vilafranca) Xot Otus scops. V. XUPA..
CITACIONS LITERÀRIES:
Hdez. Ventosa Joc guineu, p 13: «un cara molt estranya, com de tòtila encantada»; p 38: «tòtila, vols callar?»
LEXICOGRAFIA COMPARADA:
DCVB. 1. TÒTIL m. Mena de gripau petit, molt saltador, que habita pels llocs arenosos i canta amb un so aflautat (Vall de Ribes, Garrotxa, Alt Empordà, Guilleries, Plana de Vic). [...] 2. TÒTIL, TÒTILA m. i f. Beneitot, curt d'enteniment (Vall de Ribes, Plana de Vic, Maestrat). [...]
DIEC. TÒTIL1 m. Gripau de la família dels discoglòssids, petit i rabassut, caracteritzat perquè el mascle porta els ous de la posta embolicats a les potes posteriors (Alytes obstetricans)
DIEC. TÒTIL2 TÒTILA m. i f. Persona babaua, encantada.
ETIMOLOGIA:
DCVB. (TÒTIL ‘gripau’): onomatopeia del cant d'aquest animal.
