TITA
f. | ornit. infant. | |
1. f. ornit. Qualsevol animal de ploma del corral.
2. f. ornit. Al Penedès, altre nom de l’ocell més conegut com titella (Anthus pratensis).
3. f. pl. ornit. Exclamació de crida a l’aviram en repartir el menjar.
4. f. infant. Penis, en el llenguatge infantil.
INFORMACIÓ LÈXICA:
Domingo Ocells, p 90: «tita ‘titella’ Anthus pratensis».
Marrugat Onomatopeies, p 393: «Els crits que fem al animals no són, estrictament, onomatopeies, tot i que s’hi aproximin. Són, més aviat, indicacions del que esperem que facin. És quan diem tites, tites! a les gallines per tal que s’acostin a rebre el menjar.
Mestre Raventós Avifauna Roqueta, p 249: «La titella, aquí més coneguda per tita (Anthus pratensis)».
Sadurní Retalls folkl., p 141: per cridar l’aviram per a menjar: «La tita. Tit... tit... tit...».
Salvadó Recull, p 208: TITA. Titella Anthus pratensis.
LEXICOGRAFIA COMPARADA:
Macià Ocells Puig Aguilera, p 164: «Titella... Hivernant... Parts superiors marronoses llistades de negre. Parts inferiors gris brut amb taques negres... la cua llarga amb rectrius externes blanques, visibles en vol.»
Ortega Dicc. ocells, p 115: «Anthus pratensis... Titella, burella, caganab, cortorliu, cotorliu, pinsà, piula de prat, sit, sordal, tit (titit) de terra, titerella, titeta, titeta sorda, titiet, titina borda, titina sorda, titit, tititet.».
DCVB. 1. TITA f. || 1. Nom amb què es criden les gallines i altra aviram, sobretot en haver-li de donar menjar. S'usa generalment en plural: «Tites, tites!» || 2. Gallina o altre animal volàtil domèstic, en llenguatge infantil (Empordà, Gir., Barc., Tarr., Bal.). [...]
DIEC. TITELLA 2 m. Ocell de la família dels motacíl·lids, d’uns 14 centímetres de llargada i de plomatge ratllat castany, que viu en prats i erms (Anthus pratensis).
