SECALLETS
m. pl. | topog. marin. | |
Barra de sorra que es troba en endinsar-se al mar, també anomenada sec, platja seca, segona platja i platgeta.
INFORMACIÓ LÈXICA:
Cabré, Grapissar 37: «La majoria de la costa es presenta com una platja plana, amb molt poc pendent i una arena molt fina que, amb les onades, forma bancs paral·lels a la línia de costa anomenats “secallets”.»
Garcia Soler, Vida marinera: 295 «platgeta: petit coll de sorra que es troba després de la falcada.»
Miret Mestre, Litoral penedesenc: 147 «(barres) A la platja de Sant Salvador (el Vendrell) n’hi ha unes altres tres anomenades secallets, i segons l’estat de la mar es pot arribar a peu sense nedar al primer banc, al segon i, a vegades, al tercer»; «Les barres que hi ha enfront de les platges de Vilanova i Cunit s’anomenen platgetes, i permeten als banyistes tornar a fer peu després de nedar sobre profunditats de fins a dos metres de fondària.»; 156 «(Sant Salvador) les naus més grans havien d’ancorar a una distància prudencial dels bancs de sorra anomenats secallets».
Roig / Amades, Vocab. pesca. PLATJA SECA f. La platja que davalla suaument al mar. A 50 metres mar endins, l’aigua arriba a la cintura. És molt apropiada per a prendre banys i molt enutjosa per a varar i treure embarcacions. De la punta del Llobregat a Tarragona hi ha platja seca.
Santacana Inici comerç ultramar, p 45: «costa baixa, de sorra molt fina, que feia una plataforma de pendent suau i amb barres de sorra paral·leles a la costa ‒els secallets o secs‒».
ONOMÀSTICA:
Escola Els Secallets de Coma-ruga
