ENCARRANQUINAR ENCARRANQUINAR-SE
v. tr. | caract. | |
Engrescar-se, motivar-se a fer alguna cosa, obstinar-se, capficar-se.
INFORMACIÓ LÈXICA:
Parés, Parla col·loquial: 37. ENCARRANQUINAR. Encomanar. Encallar-se. Entossudir-se. Engrescar-se.
DCVB. ENCARRANQUINAR v. tr. || 4. Refl. Engrescar-se; aplicar-se fortament a una cosa (Penedès).
EXEMPLES:
DCVB. «Es va encarranquinar amb el joc i va perdre les orelles».
Parés, Parla col·loquial, 37: «Quan s’encarranquina no hi ha qui li tregui del cap la idea.»
CITACIONS LITERÀRIES:
Llorens, Ben nascuda: 247 «En el que també m’he pogut fixar és que Eugènia usa amb propietat mots tan rars de sentir com ... encarranquinar»
Sabaté Mill, De prop I: 28 «Als botiguers, aquesta palpable prosperitat, lluny d’esmorteir-los l’esperit ordenat, pràctic, prudent, estalviador i un xic baix de sostre... encara els va encaranquinar més.»
Sadurní, Folklore II: 31 «La plaga de la malura... els pagesos estaven convençuts que la fumera espessa que sortia per la xemeneia de la màquina del tren havia encomanat aquell encarranquinament negrós als pàmpols.»
LEXICOGRAFIA COMPARADA:
DCVB. ENCARRANQUINAR v. tr. || 1. Carregar de cosa voluminosa, embarassadora (Olot, Empordà, Barc.). || 2. Encarregar de fer o portar cosa que molesta (Empordà). || 3. Refl. Encallar-se, quedar privat d'avançar per un obstacle (Camp de Tarr.). || 5. Refl. Entossudir-se, agafar una idea fixa (Montblanc). || 6. Refl. Fer-se crònic o vell (un mal, un defecte, la brutícia, etc.) (Camp de Tarr.).
DIEC. encarranquinar. 1 v. tr. Encomanar, endossar (a algú) un treball, un encàrrec, no gens còmode o agradable de fer. 2 intr. pron. Encarragar-se: Quan es va casar, va haver d’encarranquinar-se dels gossos del seu marit.
